per Miquel Pons

No fa gaires dies van regalar-me el llibre “La crisis ninja y otros misterios”, un llibre que explica, de manera molt planera, els motius pels quals ens veiem immersos dins d’aquesta crisi i com encarar els nous reptes que tenim per endavant, i que em permet la introducció a aquestes línies. Dins d’aquest món tan globalitzat, el bloc occidental durant aquests darrers anys s’ha implementat la màxima vull això i ho vull ara. Aquest fet ha comportat un molt fàcil accés als diners. Algú diria que això és bo, no dic que no. Simplement que les entitats financeres han rebaixat les seves exigències a l’hora de donar diners als seus clients, cosa que ara s’ha posat en la banda contrària, i ha permès que tothom pogués tenir un nivell de vida que no li corresponia.

Tal com ho explica l’autor del llibre, un ciutadà pot ingressar els seus diners al seu compte corrent i la seva entitat bancària els pot vendre a un altre banc per poder-ne treure un benefici, que d’això viuen els bancs entre altres tipus de negocis. Però les garanties amb què deixaven els diners dels seus clients se n’han anat per terra degut a que als Estats Units han explotat la bombolla immobiliària, cosa que fa perillar els meus estalvis.

Punt núm. 1:: Com s’entén que una entitat bancària vengui els diners dels seus clients a altres bancs, ja siguin estatals o estrangers sense garanties? Que no sabien a canvi de què els deixaven? Tots hem après una paraula nova “subprime”. Ha sonat als mitjans de comunicació fins a l’avorriment i, per dir-ho ras i curt, no deixen de ser productes financers d’alt risc i com diu la dita, quan Estats Units estossega, Europa es constipa. Doncs ja ho tenim, tots ben constipats i la farmàcia de guàrdia més propera és a Brussel•les.

Punt núm. 2:: Procés de recuperació econòmic o el nou ordre mundial. Tot i que aquesta crisi bé bàsicament per la manca de liquiditat i el gran forat econòmic que han deixat aquests títols, tinc la impressió que tot i les baixes que tindran al llarg del camí, els Estats Units repuntaran més ràpidament que Europa i tinc la impressió que és a causa de la seva visió d’unitat. No fa gaires mesos els Estats Units han tingut un procés electoral per a la presidència del país. Això fa que tinguin un líder molt definit, cosa que no passa al vell continent i que ens fa més vulnerables. Amb això no vull dir que sigui millor un sistema o l’altre, simplement es tracta de tenir un referent més clar.

Punt núm.3 i últim::
Com a dissenyador industrial, i el fet d’estar en contacte dia a dia amb el teixit industrial del nostre país, te n’adones que el model ha de canviar. No tenim clara la direcció, però el que està clar és que hem d’orientar el vaixell cap a nous rumbs, i un d’ells és la R+D+I, tot i que em fa por que aquesta paraula quedi prostituïda com ha passat amb la paraula disseny.
A principis d’any, vaig tenir una conversa amb un doctor en físiques de la UB i va comentar-me que les universitats són molt competitives a nivell de recerca i desenvolupament, que no es queden enrere si les comparem amb altres universitats a nivell europeu, però que quan aquesta recerca vol aplicar-se a les empreses és quan el nostre potencial es perd.
És per aquest motiu que una de les accions a emprendre és el de fer un canvi de rumb vers aquesta direcció.